( plagiocefàlia i altres deformacions cranials )

Segons G. Watson, el 14% de la població adulta del seu país (USA) patia algun tipus de deformitat cranial (1971). Aquestes xifres rebaten per si soles la creença que la plagiocefàlia posicional abans del 1992 no existia, que se soluciona espontàniament i que, per tant, no ens hem de preocupar. A la pràctica diària observem contínuament adults amb deformitats cranials. Molts pares de pacients que acudeixen a tractament es queixen de la braquicefàlia o de la plagiocefàlia i diuen que si poguessin també es tractarien.

Sterling K. Clarren (1981) assegura que el 10% de les plagiocefàlies infantils poden persistir com una deformitat permanent.
A Espanya només disposem d’un estudi prospectiu publicat sobre una sèrie de 186 nadons sans d’un Centre de Salut (Panero,1999). S’hi detecten 22 casos de plagiocefàlies (un 11,8%) a l’edat mitjana de 2,6 mesos. Durant el seguiment (fins als 4 anys) totes les plagiocefàlies es van resoldre a l’edat mitjana de 11,4 mesos (rang 4-27 mesos). L’experiència clínica que dóna el tractament diari de pacients amb plagiocefàlia fa dubtar molt d’aquesta conclusió. Noteu que el criteri d’inclusió i valoració de cas va ser subjectiu, sense presa de mesures ni altres mètodes d’imatge i no es diu si l’observador va ser sempre el mateix.

No són tan diferents els nens espanyols dels australians. Aquí més proper a la realitat, més recent i completament objectiu és l’estudi realitzat (Hutchison, 2004) utilitzant preses antropomètriques com a criteri bàsic sobre un nombre similar de casos, 200 nadons sans a terme, amb els resultats següents:

PREVALÈNCIA PLAGIOCEFÀLIA I BRAQUICEFÀLIA
INCIDÈNCIA I EVOLUCIÓ DE 200 NOMÉS NAIXTS SANS A TERME SEGUITS DURANT 2 ANYS *

Edat1,5 mesos4 mesos8 mesos12 mesos24 mesos
Percentatge16%19,7%9,2%6,8%3,3%

* Consideren cas + quan l’IC ≥ 93 (N: 80 ± 4) i l’asimetria cranial ≥ 106%

Conclusió :

En una societat occidental avançada que practica el decúbit supí des de fa molts anys amb un alt grau de compliment, un 3,3% de nens sans arriben als 2 anys amb algun tipus de plagiocefàlia i/o braquicefàlia no curada. Ens agradarà conèixer l’evolució d’aquest percentatge de pacients en el futur i esperem que el grup de Hutchison els segueixi de prop.

Com a crítica apuntem aquí que si els criteris d’inclusió com a cas del dit estudi no haguessin estat tan permissibles, aquestes xifres serien molt pitjors.

Per exemple, Hutchison considera cas positiu de braquicefàlia quan l’índex cranial és ≥ 93, i l’índex cranial normal és acceptat en tots els manuals d’antropologia i anatomia humana de = 80 ± 4. Precisament els pacients braquicefàlics amb índex cranial entre 84 i 93 són els més abundants ia l’estudi de Hutchison queda un gran paquet de pacients fora de seguiment, precisament el més nombrós. Quant al calibratge de la plagicefàlia, nosaltres preferim utilitzar com a referència i valoració de l’asimetria cranial xifres absolutes expressades en mil·límetres i no criteris de proporcionalitat com el que fa servir Hutchison perquè si utilitzem criteris de relativitat se’ns escaparan molts falsos negatius. És evident que 15 mm. d’asimetria als 4 mesos o als 20 anys no són proporcionalment el mateix però ningú no voldria tenir als 20 un crani 1,5 cm. més aixafat duna banda que laltra.

Manquen estudis de seguiment que donin llum sobre la història natural de la plagiocefàlia a més llarg termini.

Altres dades interessants aportades al mateix estudi (amb els defectes ja esmentats) permeten donar un pronòstic sobre l’evolució d’una plagiocefàlia segons edat al diagnòstic.

HISTÒRIA NATURAL. PRONÒSTIC
PERCENTATGE DE PACIENTS QUE CONTINUEN TENINT PLAGIOCEFÀLIA ALS 2 ANYS QUAN LA TENEN ALS X MESOS

Edat4 mesos8 mesos12 mesos
Percentatge12,8%33,33%46%

Un percentatge tan alt (per la banda baixa un 33 ‰) de nounats condemnats a patir plagiocefàlia de per vida no és assumible.

Perquè tot pacient que arribi als 2 anys amb plagiocefàlia, braquicefàlia, o escafocefàlia sense resoldre només pot optar a una solució quirúrgica.
A banda que no coneixem encara amb exactitud com evolucionen els dèficits funcionals constatats recentment per Kordestani (2006) i no sabem quin percentatge seran transitoris i quin percentatge permanents.

Una prevenció tan simple com la combinació de tractament reposicionador i fisioteràpic i un tractament ortopèdic adequat ens ajudaran en un futur immediat a millorar aquestes xifres. Sens dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *