INCIDÈNCIA I HISTÒRIA NATURAL

Segons G. Watson, el 14% de la població adulta del seu país (USA) tenia algun tipus de deformitat cranial (1971). Aquestes xifres desmenteixn per elles mateixes la creença de que la plagiocefàlia posicional abans del 1992 no existia, que se soluciona espontàniament i que, per tant, no ens hem de preocupar. A la pràctica diària observem contínuament adults amb deformitats cranials. Molts pares de pacients que acuden a tractament es queixen de la seva braquicefàlia o de la seva plagiocefàlia i diuen que si per ells fos també es tractarien.
Sterling K. Clarren (1981) assegura  que el 10% de les plagiocefàlies infantils poden persistir com una deformidad permanente.
A Espanya sols disposem d’un estudi prospectiu publicat sobre una sèrie de 186 recent nascuts sans d’un Centre de Salut (Panero,1999). En ell detecten 22 casos de plagiocefàlies (un 11,8%) a l’edat promig de 2,6 mesos. Durant el seguiment (fins als 4 anys) totes les plagiocefàlies es van resoldre a l’edat promig de 11,4 mesos (rang 4-27 mesos). La experiència clínica que dóna el tractament diari de pacients amb plagiocefàlia fa dubtar molt d’aquesta conclusió. Noti’s que el criteri d’inclusió i valoració del cas fou subjectiu, sense presa de mides ni altres mètodes d’imatge i no es diu si l’observador fou sempre el mateix.
No són tan diferents els nens espanyols dels australians. Aquí, més proper a la realitat, més recent i completament objectiu és l’estudi realitzat (Hutchison, 2004) utilitzant mides antropomètriques com a criteri bàsic sobre un número similar de casos, 200 recent nascuts sans a terme, amb els següents resultats:

Conclusió: en una societat occidental avançada que practica el decúbit supí des de fa molts anys amb un alt grau de compliment, un 3,3% de nens sans arriben als 2 anys d’edat amb algun tipus de plagiocefàlia i/o braquicefàlia no curada. Ens agradarà saber  l’evolució d’aquest percentatge de pacients en el futur i esperem que el grup de Hutchison els segueixi d’aprop.
Com a crítica apuntem aquí que si els criteris d’inclusió com a cas de dit estudi no hagués estat tan permissibles, aquestes xifres serien molt pitjors.
Per exemple, Hutchison considera cas positiu de braquicefàlia quan l’índex cranial és ≥ 93, essent l’índex cranal normal acceptat a tots els manuals d’antropologia i anatomia humana de = 80 ± 4. Precisament els pacients braquicefàlics amb índex cranial entre 84 y 93 són els més abundants i a l’estudi de Hutchison queda un gran paquet de pacients fora de seguiment, precisament el més nombrós.
Pel que fa a la calibració de la plagicefàlia, nosaltres preferim utilitzar com a referència i valoració de l’asimetria cranial xifres absolutes expressades en milímetres i no criteris de proporcionalitat com els utilitzats per Hutchison perquè si utilizem criteries de relativitat se’ns escaparan molts falsos negatius.
És evident que 15 mm. d’asimetria als 4 mesos o als 20 anys no són proporcionalment el mateix pero ningú voldria tenir als 20 un crani 1,5 cm. més aixafat d’un costat que de l’altre.
Falten estudis de seguiment que donin llum sobre la història natural de la plagiocefàlia a més llarg plaç.

Altres dades interessants aportades al mateix estudi (tot i els defectes esmentats) permeten donar un pronòstic sobre l’evolució d’una plagiocefàlia segons l’edat al diagnòstic.

Un percentatge tan alt (pel cap baix un 33 ‰) de nadons condemnats a patir plagiocefàlia de per vida no és assumible.
Perquè tot pacient que arriba als 2 anys amb plagiocefàlia, braquicefàlia, o escafocefàlia sense resoldre sols pot optar a una solució quirúrgica.
Apart de que no coneixem encara amb exactitut com evolucionen els dèficits funcionals constatats recentment per Kordestani (2006) i no sabem quin percentatge dels mateixos seran transitoris i quin percentatge permanents.

Una prevenció tan simple com la combinació de tractament reposicionador i fisioteràpic i un tractament ortopèdic adequat ens ajudarà en un futur immediat a millorar aquestes xifres. Sens dubte.